Charles L. Dodgson (Lewis Carroll) entra en un compartiment de tren. Es troba amb una nena i el seu pare. La nena mira per la finestra.

CHARLES: Bon dia.

            El pare saluda amb el cap. Charles s’asseu davant la nena.

LUCY: Hola.

            Se sent el xiulet del tren que anuncia la sortida i el tren arranca. Charles juga distret amb el seu mocador.

LUCY: Mira, papa, què maco. A Charles. És un aneguet?

            Charles mira incrèdul el mocador i descobreix que la nena té raó.

CHARLES, sorprès: Sí.

LUCY: Com es diu?

CHARLES, improvisant: Es diu… Alfred. Pausa. No li agrada gens viatjar en tren, s’avorreix moltíssim i es posa de molt mal humor.

LUCY: Hola, Alfred.

CHARLES, amb veu d’ànec: Hola. Falta molt per arribar?

LUCY: No ho sé. Però no et posis nerviós.

CHARLES, íd.: No estic nerviós. Es respon a si mateix amb veu normal. Si que ho estàs.  Torna a fer la veu d’ànec. Estic ansiós.

LUCY: Per què?

CHARLES, íd.: Tinc ganes d’arribar. Vaig a una convenció musical d’ànecs.

LUCY: Els ànecs canten?

CHARLES, íd.: Esclar que sí. Fa un crit horrorós. ¡CUUUAAAC!.

            La nena riu.

CHARLES, amb la seva veu real, a Lucy: Que no et vegi rient-te d’ell.

            La nena es tapa la boca.

CHARLES, amb veu d’ànec: Per què et tapes la boca? T’estaves rient de mi?

            La nena fa que no amb el cap, trapella.

CHARLES, íd.: Senyor Dodgson, em sembla que aquesta preciosa nena es reia del meu instint musical, i això és intolerable tenint en compte que la persona –o animal– objecte d’aquesta burla es, com en aquest cas, un ànec de la meva categoria amb un talent especial per a la música. Una nena que gairebé no deu tenir gens d’educació, perquè ni tan sols s’ha presentat. Com et dius, nena?

LUCY: Lucy.

Extret de El teu amic que t’estima, Lewis Carroll, de Marcel Vilarós i David Vert.