Menu
Verdi: l'operista reivindicatiu

Verdi: l’operista reivindicatiu

Els teatres d’òpera, un dels compositors més habituals durant els últims dos segles. Amb el pas dels segles, però, han quedat enrere alguns conceptes i idees contemporànies a l’aturos que ajuden millor a entendre la vivesa de les seves creacions, no només com a músic sinó també relatives a les seves reivindicacions polítiques i personals.

Avui no ens ho sembla perquè les passions dels personatges verdians han eclipsat una mica les del propi autor, que introduïa més o menys dissimuladament en les seves partitures. No hem d’oblidar que l’autor tingué també una important vida pública com a diputat del parlament italià l’any 1861, i que algunes de les seves decisions vitals i artístiques eren molt comentades als carrers de tot el país.

Tres mostres de l’home rere la partitura

Com a exemple, avui parlarem de tres de les seves òperes que més podem lligar al seu pensament i a la seva vida pública: Nabucco, La Traviata i Otello.

Funció de Nabucco a Masada, Israel, dirigida per Daniel Oren (Fotografia: Hanay)

Nabucodonosor (abreviat habitualment com a Nabucco) explica la història de l’esclavitud jueva en mans dels babilonis narrada en l’Antic Testament. El mirall del reconeixement, però, va fer esclatar l’auditori el dia de l’estrena a Milà l’any 1842, que en aquells temps estava sota domini austríac. Cal entendre que estem en el període del Risorgimento italià, de manera que molta gent entre el públic va entendre el profund lament del cor Va pensiero no pas com a una anècdota històrica, sinó com a una reivindicació molt vinculada al present. La peça va causar una commoció tal, que el seu impacte s’ha mantingut viu fins avui dia. És curiós que en aquest període sovintejava als carrers el crit “VIVA VERDI”, que en realitat era una crida velada al rei que ells consideraven legítim (Viva Vittorio Emmanuele Re D’Italia).

Exemple de cartells amb el lema esmentat de ‘VIVA VERDI’ l’any 1859.
(The Bettman Arhive)

La segona òpera directament lligada a la seva vida és La traviata. Després de viure la mort de la seva dona i els fills, Verdi va festejar durant un temps i se’n va anar a viure amb la soprano retirada Giuseppina Strepponi, de vida disoluta i de la que es deia que prèviament havia abandonat quatre fills “de pare desconegut” en entitats de beneficència. Itàlia, un país tradicional i catòlic, no estava preparat per veure un dels seus herois amb una “perduda”, que en aquells temps es denominaven, com a eufemisme per a prostituta, amb el nom de Traviata.

Cartell de l’estrena de la traviata en la seva estrena mundial a La Fenice de Venècia.

La rèplica de Verdi, estrenada l’any 1853 en forma d’òpera com a adaptació lliure de La dama de les camèlies de Dumas, és història.

Una altra obra molt vinculada al món interior de Verdi és Othello. curiosament, aquesta peça també va arribar en forma de “rèplica”, en aquesta ocasió com a resposta al repte de la música de Wagner, que ja començava a fer tremolar Europa i que la majoria d’intel·lectuals titllava de “superior” musicalment. Després d’anunciar la seva jubilació artística enig de crítiques a la nova moda germanista, Verdi va decidir estrenar una nova peça que pogués demostrar la seva perícia amb els nous estils del moment.

Vestuari de l’Òpera Garnier per a l’Othello de Verdi (Fotografia: Chatsam)

Així, després de set anys de treball, el 1887 s’estrenà a La Scala de Milà Othello, amb la clara intenció que aquesta obra servís a testament musical de la seva habilitat durant els anys de maduresa.

Sis anys després va estrenar una última Ópera, Falstaff, que també adaptava treballs de Shakespeare però amb un to molt més lleuger i de comèdia. D’aquesta interessant peça, però, en parlarem en una altra ocasió.

VIVA VERDI! (el compositor, volem dir).