Menu
Una introducció d'Alberto Reche per a 'El teló de pedra'

Una introducció d’Alberto Reche per a ‘El teló de pedra’

Bona nit. Sóc Alberto Reche, assessor històric de Teatre Blanc i Negre. M’agradaria, en primer lloc, agrair-vos a tots vosaltres la vostra presència. Com bé sabeu, Teatre Blanc i Negre és una companyia que aposta per oferir muntatges d’un clar contingut divulgatiu. Entenem-nos; no es tracta, per exemple, de fer teatre històric sinó de fer teatre que tracti problemes històrics dels quals puguem aprendre alguna cosa.

logo guay_ok
© – Plataforma Blanc i Negre

El teló de pedra, l’obra que veurem a continuació, ens pot servir de mostra del que acabo de dir. La cultura europea s’ha mogut sempre en torn a dues coordenades ben definides: el temps i l’espai. I n’ha volgut explorar els límits. És possible un altre espai? I un altre temps? Els límits de l’espai van caure durant l’Edat Mitjana. L’apertura cap a l’Àsia profunda durant el segle XIII (de la qual tenim un exemple fantàstic, Marco Polo, que també seria un bon personatge per a Blanc i Negre) i sobre tot la descoberta d’Amèrica a finals del XV van fer trontollar els esquemes mentals dels europeus de l’època.

Com era possible que hi hagués un “Nou Món”? És a dir, un món més enllà del món. Un espai desconegut, amb regles desconegudes. Imaginem el cop: cultures inimaginables, es clar. Homes i dones diferents. Costums que semblaven (i que de fet eren) d’altre món. Però també plantes i animals impossibles, nous sabors i noves olors. El que avui no dubtaríem a qualificar com a “ciència-ficció”.

vermilingua_free
L’ós formiguer, o ‘vermilingua’ és un exemple d’animal descobert
al continent americà, i devia deixar bocabadats als seus primers avistadors.
Fotografia: Dave Pape

Hi ha, però, una altra ruptura importantíssima a la cultura europea i és la caiguda dels límits del temps. És possible un temps més enllà del temps? Tots tenim en ment els cataclismes intel·lectuals que va patir la Biologia en particular i les ciències en general a mitjans del segle XIX. Només cal pensar en Darwin


i el procés revolucionari que les seves afirmacions sobre l’evolució de les espècies van produir. Però també en les restes de dinosaures i altres rèptils gegants, com el Mosasauri, el primer rèptil prehistòric que va ser descobert, a finals del segle XVIII, i en les proves cada vegada més evidents d’un passat remot de la Terra que aportava la geologia.

Totes aquestes descobertes xocaven frontalment amb els límits del temps conegut. Segons la interpretació bíblica predominant, el món havia estat creat l’any 4004 aC. Per tant totes aquestes troballes eren míssils no només contra la concepció més bàsica del temps sinó contra l’esquelet d’infal·libilitat de les Sagrades Escriptures. Com podeu imaginar, el trasbals entre la “bona societat de l’època” estava garantit.

bueyes_altamira-1
© – Museo de Altamira

És en aquest context en que hem d’entendre la història del descobriment de les coves d’Altamira i la persecució que va haver de patir el seu descobridor i primer investigador, Marcelino Sanz de Sautuola. La seva va ser una història d’incomprensió acadèmica. Se’l va acusar, fins i tot, d’haver pintat ell mateix les coves. Poques veus van arribar tan lluny, és cert, però ens indiquen ben clarament la convulsió que van provocar les seves afirmacions.

Quin era, però, el motiu principal de tanta desconfiança envers una de les troballes arqueològiques més importants d’Europa? Ja l’hem dit; les pintures que es podien veure a Altamira retrotreien a un passat remot. A un temps impossible on uns homes – i dones – impossibles van fer dibuixos impossibles. Una impossibilitat total que no es podia acceptar del tot sense que moltes coses es trenquessin en el procés. Aquest trasbals social serà un dels eixos que podrem resseguir a El Teló de Pedra.

L’altre ens portarà a intentar entendre què eren aquestes estranyes pintures que anomenem “art paleolític”. De nou, el tema obre portes i finestres difícils de tancar. Durant més de cent anys els especialistes han debatut agressivament sobre el caràcter d’aquestes pintures. Eren art? Rituals màgics? Un mer catàleg d’animals? Una forma d’aprenentatge? Les mostres d’una societat estratificada? El debat encara està obert. Però el fons de la qüestió és ben bé un altre. Ens trobem, potser, amb la primera expressió d’allò que ens fa humans.

rostre d'Eva
En aquesta imatge de ‘El teló de pedra podem veure com les visions que dibuixaven
els nostres ancestres estaven íntimament lligades a la forma de la roca.
© – Plataforma Blanc i Negre

Darrera de les pintures hi ha intenció, evidentment. Però per sobre d’això hi ha percepció; hi ha pensament metafòric. Resseguir les formes d’una cova i veure, gràcies al capritxós joc de llums i ombres del seu interior, la traça d’un bisó. Donar forma a la roca per fer-ne sorgir, com un espectre, una cara humana. Deixar l’empremta de la pròpia mà, com a símbol d’un “jo” semiconscient. Plasmar, en definitiva, la consciència d’un altre món, d’una transcendència. No m’estranyaria que la necessitat de pintar (que a voltes no és ni pintar, sinó extreure de la pròpia roca, com si fos un teló de pedra darrere del qual es desenvolupés un món no visible a simple vista) hagués sorgit al temps que la capacitat de somiar i de recordar, com entre boires, un món que no és un món, en un temps que no és un temps.

No se m’acut, de fet, forma més moderna de definir, en aquests ja no tant primers anys del segle XXI, els anhels de l’ésser humà.

Bona nit i moltes gràcies per la vostra atenció. Us deixo amb El teló de pedra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *