Menu
Sucre i Esclavatge a les Antilles

Sucre i Esclavatge a les Antilles

Cuba i Puerto Rico foren les excepcions a les independències respecte a Espanya que mencionavem en la darrera ocasió, i cal que ens aturem a buscar les raons per les quals les illes romandran fidels a la metròpoli fins al 1868, mig segle després de les emancipacions continentals i quan Espanya entrarà en el joc de canvis d’equilibris internacionals propi de l’últim terç del segle xix. És clau comprendre quines foren les raons d’aquests cinquanta anys de pax hispanica a Cuba i Puerto Rico.

Una de les conseqüències de la participació d’Espanya a la Guerra dels Set Anys fou la breu conquesta de l’Havana el 1762 per part dels britànics. El fet més important dels onze mesos d’ocupació en l’aspecte econòmic fou la introducció de la producció preindustrial del sucre, com ja feien els mateixos anglesos a la colònia de Jamaica o els francesos a Saint-Domingue. Aquesta producció de sucre arribaria a convertir Cuba en la colònia més rica del món al segle xix i marcaria fins avui la història de l’illa. Un aspecte destacat de la indústria del sucre era la intensitat de la mà d’obra, la qual cosa es traduïa en una explotació intensiva de mà d’obra esclava.

Gravat on es mostra una inspecció d’esclaus per a la seva possible adquisició.

Al segle XVIII, la joia de la corona colonial de França era precisament Saint-Domingue, a l’oest de la colònia espanyola de Santo Domingo. Encapçalant la producció mundial de sucre, aquest lideratge econòmic havia produït una profunda anomalia social: per cada blanc lliure, estaven sotmesos deu esclaus negres.

El 1791, arribaren a l’illa les reverberacions de la revolució iniciada a París, que desembocaren en la primera revolta d’esclaus culminada amb èxit de la història moderna. Tots els blancs que pogueren varen fugir a les illes veïnes, la qual cosa va contribuir a expandir per la resta de les colònies sucreres el més que justificat terror a patir una repetició del succeït en el que des de llavors es coneix com a Haití.

Un cop retornat Ferran VII el Desitjat al tron d’Espanya, i en ple procés d’emancipació de l’Imperi americà, a Cuba constataren que la base de la seva economia es fonamentava, de la mateixa manera que a l’antiga Saint-Domingue, en la mà d’obra esclava. Tot i que la relació entre blancs i negres no era tan desproporcionada com allí, durant les primeres dècades del segle XIX, més de la meitat de la població cubana era de color, fet que induïa la població blanca a conviure amb el temor constant de la revolta. 

Són molts els condicionants històrics que expliquen per què Cuba i Puerto Rico no s’independitzaren en acabar la dècada dels anys vint del segle xix. Però fou, sens dubte, clau el fet que romandre fidels a Espanya era percebut com la més fiable garantia de continuïtat d’un esclavisme pacificat.

Ferran VII d’Espanya.

La història de l’esclavisme al segle XIX va estretament lligada a la de l’abolicionisme. El moviment abolicionista tenia una especial força a Anglaterra i aconseguí l’eradicació completa a tot l’Imperi britànic ja el 1833. Anys abans, el 1807, els britànics prohibiren el tràfic d’esclaus, una prohibició a la qual Espanya s’afegiria l’any 1817.

Així, doncs, legalment no podien arribar més esclaus a les plantacions cubanes, la qual cosa suposava un greu problema per a la continuïtat d’aquestes, atesa l’escassa presència de dones esclaves. Les dones no eren considerades mà d’obra útil i s’encarregaven, principalment, de cuidar els esclaus vells i malalts. No existí mai a Cuba una planificació de criança d’esclaus, com si que n’hi hagué al sud dels Estats Units.

Tot i que el tràfic era oficialment il·legal a Cuba, l’esclavatge no fou abolit fins a la tardana data de 1880. Amb tot, es promulgarà l’anomenada Llei de patronats, per la qual de facto l’esclau seguirà sota la supervisió del seu antic amo. L’eradicació definitiva d’aquesta llei encara es farà esperar fins al 1886. Val a dir que Cuba serà un dels darrers territoris americans a abolir l’esclavatge, de forma que va quedar el Brasil com a darrer reducte a l’Amèrica Llatina fins al 1888. A Puerto Rico, seria eliminat uns anys abans, el 1873, per la Primera República Espanyola.

Cèdula d’identificació de Benito Criollo, de 10 anys d’edat, en condició d’esclau amb destinació a l’Havana.

Des de la fi del tràfic legal fins a la seva abolició, les plantacions sucreres es nodriren del contraban. Molts catalans, experimentats mariners, tingueren un paper destacat en el negoci de transportar esclaus des dels ports africans fins a les costes cubanes. La dependència que tenien els plantadors respecte a aquest tràfic il·lícit els situava com a deutors de grans fortunes respecte als traficants. La tolerància de les autoritats espanyoles quedava garantida mitjançant el suborn, fins al punt que arribaren a regalar plantacions senceres a alguns capitans generals, el títol amb el qual era coneguda la màxima autoritat espanyola a l’illa.

D’altra banda, la presència de la institució esclavista tant als estats meridionals de l’Amèrica del Nord com a Cuba motivà diversos intents de compra de la colònia per part dels Estats Units, amb la idea d’enfortir l’activitat esclava tant a una banda del Carib com a l’altra, interessos geopolítics al marge. Així, el 1848, el president James K. Polk oferirà 100 milions per l’illa, i de nou el president Franklin Pierce n’oferirà 120 el 1854. Ambdues ofertes seran rebutjades. El final de la Guerra de Secessió, el 1865, i la consegüent abolició de l’esclavatge a l’Amèrica del Nord haurien posat fi a les aspiracions annexio­nistes, si no hagués estat perquè paulatinament els nord-americans esdevingueren els principals compradors del sucre cubà.

Proclamació de l’emancipació dels esclaus als Estats Units d’Amèrica, el primer de Gener de 1863. Quadre de Francis Bicknell Carpenter.

Sense menystenir el sincer esperit humanista de l’abolicionisme, no se’l pot desvincular de la situació econòmica del seu temps. No és casual que fos Anglaterra, bressol de la primera revolució industrial, la principal promotora de l’emancipació dels esclaus, ja que aquests constituïen una competència directa per a les noves tècniques de producció. El mateix fenomen s’esdevingué a la Guerra Civil americana, en què s’enfrontaren un nord en procés d’industrialització i un sud agrari. Pel que fa a Cuba, la progressiva mecanització dels ingenios —els complexos industrials on es convertia la canya en sucre refinat— feu progressivament menys necessari l’esclavisme.

Aquest article és el segon de la sèrie ‘La desaparició de l’Imperi Hispànic’, de Victor Camprubí, que podeu consultar íntegrament clicant al menú de la dreta per veure tots els ítems de la categoria, o en els següents enllaços individuals:

La descomposició de l’Imperi Hispànic