Menu

“Shakespeare, el guionista invisible”, de Jordi Balló i Xavier Pérez

Shakespeare és viu, i crec que estarem tots d’acord en afirmar que seguirà viu per molt de temps. Però… Com és possible? Com pot ser que 450 anys després del seu naixement, aquest autor del segle XVI encara sigui tan actual? Realment és tan gran, la seva petja en els autors contemporanis?

Aquesta és la premissa que Jordi Balló i Xavier Pérez aborden a El món, un escenari, un llibre publicat per Anagrama on es busquen obsessivament les arrels shakesperianes de les nostres narracions dramàtiques més populars: els guions de cinema. Trobem així una interessant exposició de l’obra del propi Shakespeare, però també tot un ventall d’exemples cinematogràfics que comparteixen llenguatges similars als del “bard”.

Així, en aquest llibre veiem com la tradició del teatre Isabelí és viva en seqüències de Chaplin, Hitchcock, Kubrick o Tarantino. En un primer moment, la proposta de Balló i Pérez pot semblar massa agosarada, però la veritat és que trobar paral·lelismes ne autors tan allunyats en el temps ens dóna una panoràmica molt interessant sobre els fonaments de l’art d’explicar històries.

Així, tot llegint El món, un escenari aprenem cinema, aprenem història, i reflexionem sobre l’art dramàtic, un mèrit que els seus autors ja van aportar en la seva interessantíssima proposta La llavor immortal, en què agrupaven tots els guions cinematogràfics en poc més d’una vintena d’arguments, també lligant-los íntimament a clàssics literaris com Homer, Txèkhov o Kafka.

Elmonunescenari

L’herència Shakesperiana

Afortunadament, El món, un escenari defuig el tòpic especulatiu sobre si, avui dia, Shakespeare escriuria cinema o teatre. Parteix de la base que imaginar una situació tan rocambolesca com “el Shakespeare d’avui dia”, perquè el bard és com és i és el que és gràcies al seu context històric.

Al llibre sí que interessa, en canvi, veure l’impacte que rep l’espectador amb artificis narratius vigents des dels temps de Shakespeare. Per exemple quan l’aparent protagonista de la narració és assassinat al principi o a meitat de l’obra, truc sorpresiu que trobem tant a l’obra teatral Juli Cèsar com a la pel·lícula Psicosi. Potser és cert, que no hem canviat tant en 450 anys!

També és interessant centrar-nos en una de les grans eines Shakespereanes: el monòleg interior, reflexiu. Aquest espectacle verbal, un torrent de paraules filosòfic, que no és només propi del teatre isabelí digne de Hamlet, ja que que Balló i Pérez el veuen present encara avui dia, dins d’obres moderníssimes com Joc de Trons:

Petyr Baelish: “El caos no és una fossa, és una escala. Molts intenten pujar-la i fracassen, mai no podran fer-ho de nou, la caiguda els destrossa; però d’altres, si se’ls deixa pujar, s’aferraran al Regne o als déus o a l’Amor… Miratges: només l’escala és real. L’ascensió és tot el que hi ha.”

També són interessants els paral·lelismes que apareixen en la trama dramàtica d’una història. Per exemple, la línia principal de la farsa com a engany, com per exemple les mentides amb què el complex Iago enverina la ment del seu capatàs Otel·lo tenen simil·lituds fílmiques en obres d’Orson Welles (La dama de Xangai) o Alfred Hitchcock (Vertigo). Fins i tot una proposta tan shakesperiana com el teatre dins el teatre com a element delator, tal i com fa Hamlet en la proposta escènica que recrea l’assassinat del seu pare, és encara viva en el cinema, en propostes com Fúria, de Fritz Lang, o Hannah Arendt, de  Margarethe von Trotta.

 

 La_llavor_immortal-Perez_Xavier_Ballo_Jordi-9788433915269La llavor immortal

De fet, aquest treball d’anàlisi entre el món clàssic i el cinema contemporani ja el trobàvem en un altre treball anterior dels mateixos autors, recentment re-editat per Anagrama: La llavor immortal, els arguments universals en el cinema. Aquest llibre, més genèric que el de Shakespeare, fa una exposició del què hi ha de literatura clàssica en el cinema. I és clar, n’hi ha molt: la història de Jàson i els argonautes, l’odissea d’homer, Madame Bovary, Jekyll i Hyde, L’hort dels cirerers… i fins i tot exemples Shakesperians com Macbeth El somni d’una nit d’estiu.

Per tant, aquí ens trobem amb un ventall més ampli de paral·lelismes en què el cinema replica estructures argumentals clàssiques, i els autors mostren com històries arquetípiques com La bella i la bèstia es converteixen en films moderns com King Kong (de Terence Fisher), Eduard Manstisores (de Tim Burton) o Dracula (de Francis Ford Coppola).

També hi ha, per suposat, ecos del passat menys evidents, com per exemple l’origen desconegut i el reconeixement de si mateix d’Èdip apareixen transformats i renascuts en propostes fílmiques com El planeta dels simis (Franklin J. Shaffner), Recorda (Alfred Hitchcock) o Desafiament total (Paul Verhoeven). Aquest últim cas és realment sorprenent, perquè la disfressa de ciència ficció sembla allunyar-se de l’arquetip original d’Èdip quan precisament, dels casos mencionats sigui probablement el més similar, ja que Desafiament total recrea el doble argument del perill de tornar a la seva realitat (Corint en el text clàssic i el món fora de la realitat virtual en la pel·lícula de Verhoeven), així com el paper d’alliberador dels oprimits per part del protagonista, ja siguin els habitants de Tebes o del planeta Mart; al final, tots dos arguments acaben amb el reconeixement (anagnòrisi) del propi jo: Èdip en saber que és fill de la seva esposa, i Quaid en saber que va ser ell mateix el magnicida que ajudà a crear la plaga en el planeta. Per tant, el reconeixement de la culpa i la voluntat de redimir-se de l’error és el nus gordià en que es resolen de manera idèntica tots dos arguments.

Com podem veure en totes dues propostes bibliogràfiques, Balló i Pérez són capaços de fer-nos veure clar quins ecos del passat hi ha en el cinema i la televisió del nostre present. Per tant, els seus llibres són una excel·lent eina de reflexió per als lectors i, sobretot, per als autors del segle XXI que vulguin ser conscients que viatgen, tal i com deia Stephen Hawking sobre l’espatlla dels gegants del passat.

El nostre reconeixement es fa extensible a Anagrama, per la seva voluntat que aquestes obres en llengua catalana i en successives reimpressions i reedicions que fan que aquestes obres segueixin a l’abast per als curiosos i estudiosos del cinema.

Logo_Anagrama_grande_negro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *