Menu
Quan els reis fugen

Quan els reis fugen

D’on ve el poder del rei? De Déu? Del poble? D’ell mateix?

En tot cas, el que tenim ben clar és que quan la font del seu poder s’esgota, també s’esgota el poder reial. Com per art de màgia, tota la superioritat política, moral o divina es desfà ràpidament.

Per tant, un bon monarca hauria de ser molt conscient, per una banda, dels pilars en què se sustenta la seva força omnímoda, i per altra banda també ha saber adonar-se del moment en què aquest poder omnipotent s’esgota.

Perquè sabem que res no dura per sempre, i poques lliçons més importants que aquesta ens pot ensenyar la història. I podeu estar ben segurs que molts membres de la reialesa n’han pres bona nota: des dels antics faraons d’Egipte fins a la Reina Letizia d’Espanya.

I com que res no dura per sempre, molts monarques han pres la sàvia decisió de desaparèixer quan els vents se’ls giraven en contra.

Alfons XIII, en una fotografia de 1916.

 

1931: Adéu-siau, súbdits!

És cèlebre la pressa amb què Alfons XIII de Borbó va decidir marxar d’Espanya el 14 d’abril de 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals que portaren uns sorprenents resultats en què els alcaldes republicans triplicaven als monàrquics.

I el rei, veient-les venir, va fer camí de Roma ben aviat. No va abdicar formalment per guardar les aparences, afirmant que “No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia”, però sí que va afirmar clarament que descartava tornar a la pàtria que ell havia governat.

Fou una decisió molt encertada, perquè difícilment hagués pogut conservar la integritat física gaire temps, en un país tan clarament hostil cap a la seva figura. Tan sols uns mesos després, abans d’acabar 1931, les Corts van confeccionar una llei amb la que acusaven Alfons XIII d’altra traició:

Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional.”

1791: Amagat entre les ombres

Però no tots els monarques aconsegueixen el seu objectiu. Ben cèlebre és també l’episodi de la fugida de Varennes, en què la nit de 20 de juny de 1791 el rei Lluís XIV, acompanyat de la reina Maria Antonieta, van fugir del palau de les Tulleries en direcció a la frontera alemanya.

Disfressats de criats, els monarques emprenien un difícil viatge de fugida, de dos dies de durada. Finalment, a Varennes van ser reconeguts per un soldat anomenat Drouet, i la processó de retorn cap a París va tenir una forta càrrega d’humiliació, ja que l’acompanyaven 6.000 guàrdies nacionals, i molts francesos ja començaven a albirar l’esperança d’una nova república després del cop que havia rebut la imatge del rei després d’aquella fugida.

Lluis_XIV_i_Maria_Antonieta

“Les deux ne font qu’un”, dibuix satíric anònim de 1791.

Dos anys més tard, ja en plena república, el rei va ser jutjat per traició davant l’assemblea nacional, i va ser condemnat a la guillotina. La seva esposa va córrer la mateixa sort pocs mesos després.

El destí d’un país

És força agosarat de plantejar, però a mi sempre m’ha divertit pensar que si Alfons no hagués reeixit en la seva fugida, avui dia probablement Espanya seria una república, i que si Lluís XIV hagués aconseguit fugir, potser avui dia França seria Monàrquica i amb un rei borbó.

Els camins de la història, al cap i a la fi, són inescrutables.

2 Responses

  1. Avatar Abdulaziz ha dit:

    perdona on teniu penjat la historia de catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *