Menu
La Revolució europea de l'any mil

La Revolució europea de l’any mil

El segle X implica tota una sèrie de canvis de gran rellevància a l’Europa Feudal, en la que aviat naixerà una ova estructura política, basada de manera fonamental en les relacions interpersonals.

Aquest és un període en què els francs ja no tenen el poder que havien ostentat d’abans. Hi trobem dos regnes clars, França occidental i oriental (en terrenys que avui pertanyen a Alemanya), aquesta última amb uns reis amb més poder i capacitat de maniobra que els seus veïns de ponent no tindran fins més endavant.

El castell és un nou focus de poder que els carolingis no tenien, atrapant els pagesos en cèl·lules de poder local, sotmesos al senyor, que Marc Bloch defineix com a “fragmentació dels poders”.

L’historiador Marc Bloch.

Cap al 1100, tota Europa occidental està encastellada. A Anglaterra i La península ibèrica els trobem molt més integrats dins d’una xarxa reial, atesa la seva enorme capacitat econòmica. A Anglaterra, els reis conserven competència judicial sobre els homes lliures (els esclaus, encara força nombrosos, seguien dins la jurisdicció del senyor).

A Alemanya, els reis aconsegueixen tenir poder i exèrcit fins al 1240, que es va anar disgregant de manera diferent de la francesa, amb uns senyors que controlaven territoris no unitaris, i una verticalitat en el poder en forma de xarxa d’autoritats que suplien la reial.

A Itàlia destaca la creació de comunes cap al segle XII, que fins i tot arribaran a denominar el seu poder com a ‘públic’ i amb capacitat de legislar.

Poc a poc, arreu d’Europa veurem que es va escampant el “mètode francès”, sobretot perquè el fre al poder local a l’estil carolingi ja no funciona, precisament a causa del castell i el poder i autonomia que aquests atorguen. Per tant, la fragmentació del poder sembla inevitable.

Maqueta de l’abadia de Cluny.

La religió hi juga el seu paper. L’orde de Cluny, fundada l’any 910 pel duc d’Aquitània, tenia una actitud molt rigorosa, amb gran vocació d’universalisme i autonomia, sense que les fronteres ni cap rei pogués interferir en la seva xarxa “d’obediència”. Hem de tenir en compte que ,en aquest període, el papa té influència reial, fins al punt que Enric III és capaç de destronar papes i imposar els seus candidats en moltes ocasions. Arriba un punt en que el papa, tot i ser aparentment respectat, no veritable poder ni capacitat de maniobra (com li passa als monarques), fet que canviarà progressivament.

La primera croada és un exemple de treball conjunt entre lesglésia i un bon nombre de potències laiques (ara no molesta la participació laica, pel que es veu). La petició d’auxili de l’emperador bizantí Aleix I provoca una gran acció de propaganda del papa Urbà II, que uneix la tradició de peregrinació a Jerusalmen amb el desig d’alliberar la ciutat dels musulmans.

Il·lustració de la caiguda de Jerusalem en la primera croada, d’autor desconegut.

L’any 1098, els croats aconsegueixen conquerir antioquía, i ben aviat la mateixa ciutat de Jerusalem. En línia del que comentàvem més amunt, és destacable que aquesta aventura militar no anava liderada per reis, sinó per senyors locals, amb títols com duc i comte, acompanyats de bisbes i senyors menors. És destacable que molts d’ells, en realitat, estaven més interessat en adquirir més terres que per temes ideològics.

A més, veurem com, de manera conscient o inconscient, acabaran porant la nova estructura cel·lular feudal, basada en castells i senyors locals, a la zona conquerida d’Àsia Menor.