Menu
La màgia dels violins 'Stradivarius'

La màgia dels violins ‘Stradivarius’

De vegades màgia i història s’entremesclen i es confonen, i els mites sovint es construeixen a través d’objectes centenaris o mil·lenaris als quals se’ls atribueixen propietats sobrehumanes. I aquest és, sens dubte, el cas dels violins Stradivarius.

Són tan extraordinaris com afirma la cultura popular? Quin era l’ingredient secret del Luthier que els construïa?

Retrat imaginari d’Antonio Stradivari

Antonio Stradivari, l’artesà rere el cèlebre segell ‘Stradivarius’ va néixer a Cremona entre els anys 1644 i 1649, i molt probablement va estudiar amb el cèlebre Luthier Nicola Amati, tot i que alguns estudiosos ho posen en dubte degut a les seves diferències de fabricació. Va aconseguir una notable fama i fortuna en vida, i va aconseguir llegar la seva cèlebre marca al seu fill Francesco, havent construït en vida uns 1.100 instruments dels quals 960 eren violins. Avui dia se’n conserven aproximadament 500, una xifra que es va modificant amb nous descobriments que amplien el còmput, però també cèlebres robatoris que el fna minvar, com els succeïts els anys 1995, 2002 i 2014 (tot i que aquest últim es va recuperar.

Inscripció i segell d’un dels instruments creats per Stradivari.

El segell amb què gravava Antonio els violins feia referència habitualment al seu nom llatinitzat, ‘Antonius Stradivarius’, així com a l’any de fabricació i a la ciutat de Cremona. La seva qualitat era notabilíssima i amb una valoració creixent amb el pas dels segles, i per aquest motiu del seu preu inicial d’unes 150 lires italianes, l’any 2011 se’n van arribar a pagar fins a 15 milions de dòlars.

Avui dia encara no s’ha identificat inequívocament el motiu per a la perfecció dels Stradivarius, i fins i tot es parla sovint d’un “ingredient secret” en el vernís que avui encara no s’ha aconseguit identificar. Mitologia apart, és molt probable que aquest ingredient fos emprat per a la neteja de material o altres usos corrents, i no pas com el gran secret del mestre Luthier. De fet, un dels motius més probables de l’excel·lència màxima dels instruments fos la seva fusta, nascuda en temps de fred durant un període concret de la ‘Petita edat de Gel’ (entre els anys 1645 i 1750) afavorissin la capacitat ressonadora de la fusta.

Més enllà del mite, diversos estudis científics realitzats tant amb músics com amb oients, han posat en qüestió l’excel·lència sobrehumana i quasi màgica que acompanya sempre els Stradivarius, ja que moltes persones tenien molta dificultat a identificar quin dels instruments era produït pel cèlebre cremonès. A més, alguns instrumentistes com Christian Tetzlaff han abandonat el seu us en favor d’instruments més moderns, alegant que són més aptes especialment per a interpretar música posterior al segle XVIII.

En tot cas, podem afirmar que cada un dels Stradivarius és un tresor de gran qualitat sonora, i a més un petit bocí d’història de l’art dels Luthiers que sempre durà dins seu una petita part de l’Ànima d’Antonio Stradivari, el seu creador.