Menu
La descomposició de l'imperi hispànic

La descomposició de l’imperi hispànic

Iniciem avui una secció centrada específicament en un aspecte molt important de la història de la Península Ibèrica, ja que arran de la guerra de 1898, mal anomenada “La guerra de Cuba”, els espanyols van haver de deixar de visualitzar el seu país com a imperi, amb la pèrdua de les darreres possessions a Ultramar.

Arran del nostre projecte “El meu avi va anar a Cuba”, sobre aquesta mateixa temàtica, hem tingut ocasió de compartir amb molta gent els detalls més rellevants d’aquest període, i sobretot de la seva importància avui dia, ja que molts dels problemes actuals de l’Estat Espanyol (tant polítics, econòmics o identitaris) s’inicien en aquest mateix moment i per tant tenen un notori impacte en nosaltres avui dia.

Fragments de la nostra exposició “Els indians catalans”.

La desaparició de l’Imperi hispànic

La Revolució Francesa i les posteriors Guerres Napoleòniques tingueren ressò a tot el món occidental. L’Imperi hispànic mostrà una política especialment vacil·lant davant els nous fets històrics, en lluitar contra la República Francesa a la Guerra de la Primera Coalició —coneguda també a Catalunya com a Guerra del Rosselló o Guerra Gran— després de l’execució de Lluís XVI, al cap i a la fi, parent del monarca espanyol, Carles II. Els resultats adversos de la contesa portaren a fer un gir de cent vuitanta graus en la política internacional espanyola, atès que s’alià amb França i entrà en guerra amb enemics com Portugal o Anglaterra. De tot el seguit d’aliances, tractats de pau i ofertes de neutralitat entre els diferents contendents, cal destacar la derrota de la flota francoespanyola a Trafalgar, especialment greu pel fet de comportar la pèrdua de l’armada per a un imperi transoceànic com era l’espanyol. Finalment, l’ocupació francesa de la península el 1808 duria necessàriament de nou els espanyols a aliar-se amb els enemics de Napoleó, fins a la retirada d’aquest del territori peninsular el 1814.

Tot aquest desgavell conduí a greus situacions de desgovern a les possessions hispàniques d’Amèrica, fins i tot a la pèrdua de territoris a favor de França, com Louisiana o la part espanyola de l’illa de Santo Domingo. El desgovern de la metròpoli degeneraria en una absència de govern encara més greu quan, arran de l’ocupació napoleònica de la península, sorgiren dos poders confrontats: l’un, a Madrid, representat per Josep I Bonaparte, germà de l’emperador; l’altre, les juntes de resistència, que culminarien en l’assemblea constituent de Cadis el 1810.

Retrat de Josep I Bonaparte, de Jean-Baptiste Wicar.

Davant aquesta situació, les diverses colònies espanyoles es veieren abocades a l’autogovern, inicialment, amb el reflex de l’esperit de les juntes anti­napoleòniques de la península, fruit tant de la necessitat com de velles aspiracions d’autonomia. Els independentistes llatinoamericans ja havien tingut experiència de combat al marge de la metròpoli, precisament a l’etapa immediatament anterior, quan es produïren diversos atacs anglesos contra les colònies espanyoles, llavors aliades de l’Imperi francès. Aquests enfrontaments reeixits mostraren als americans, per primera vegada, que eren capaços d’administrar-se autònomament, la qual cosa se sumà a l’exemple de la independència dels Estats Units i a les idees de llibertat sorgides arran de la Revolució Francesa. Els fets consumats arran de la invasió napoleònica de la península iniciaren uns processos d’independència complicats, amb forts components de guerra civil que es traduïren en les primeres ruptures, el 1809, quan es creà a Quito una junta liderada per criolls i no per peninsulars, i les darreres, el 1821, amb la independència del Perú, Mèxic i l’Amèrica Central.

One Response

  1. […] La descomposició de l’Imperi Hispànic […]