Menu
El lladre que es va enamorar de la Mona Lisa

El lladre que es va enamorar de la Mona Lisa

Avui dia ens costa de creure, però l’any 1911 la Gioconda no era un quadre especialment conegut. Estava a la vista de tothom en una de les grans sales del Louvre, però tan discretament enmig d’altres obres pictòriques de gran mida, que la majoria de gent no hi parava atenció. Fins i tot alguns diaris, en publicar que la Mona Lisa havia estat substreta, van mostrar la imatge d’un altre quadre per error.

Tot plegat, entre la invisibilitat del quadre a les parets del museu, i el total desencert de la premsa en publicar la notícia, mostra fins a quin punt l’any 1911 la Mona Lisa era totalment desconeguda a peu de carrer.

Però qui havia estat prou enginyós i valent com per endur-se el quadre sense ser vist? I com va aconseguir aquesta proesa?

Vincenzo Peruggia, un geni estúpid?

Any 2011

L’autor del robatori fou Vincenzo Peruggia, un immigrant italià sense gaire formació que havia treballat al museu del Louvre en la neteja i instal·lació de vidres protectors.

Segons ell mateix va afirmar, fart que els seus veïns parisencs l’anomenessin “macaroni” en referència al seu origen italià, va decidir robar un dels seus quadres per venjar-se dels francesos, que es reien dels immigrants italians mentre veneraven el patrimoni artístic d’aquell país que ell creia robat a través de l’expoli internacional.

Així, va escollir un dilluns per a la seva venjança, dia en què el Louvre estava tancat al públic, i va aprofitar els seus coneixements de l’edifici per caminar amb tota tranquil·litat fins a l’habitació on s’exposava el quadre de Leonardo. Allà, entre molts altres obres italianes d’igual valor artístic, va aturar els ulls davant la Mona Lisa, i la Mona lisa li va tornar la mirada a Peruggia amb el seu cèlebre i enigmàtic somriure.

Llavors, tot de sobte, en Vincenzo va decidir que precisament aquell quadre, aquell petit retrat quasi insignificant entre la multitud d’obres d’art que tenia al voltant, seria el tresor que ell s’emportaria del Louvre i retornaria a Itàlia.

Sorpèn desocbrir la falta de mesures de seguretat.

Llavors va separar el quadre de la paret amb molta facilitat, ja que no hi havia cap tipus de dispositiu de seguretat, i ven avia va desmuntar el marc per quedar-se amb la tauleta de fusta on hi havia pintat el quadre. sorprèn veure amb quanta facilitat va cobrir-lo amb la seva gavardina i, duent-ho sota el braç, va sortir amb total tranquil·litat per la porta del Louvre i se’n va anar cap a casa seva.

I el robatori va ser un autèntic cop d’efecte. Tota la premsa en parlava, tant francesa com italiana, i la Mona Lisa va passar a ser un quadre totalment invisible a obra d’art universalment reconeguda de la nit al dia.

I la història d’amor de Peruggia comença precisament aquí. Des d’aquell moment, va conservar el quadre prop d’ell en tot moment, construint un fals fons en un bagul de fusta on la Mona Lisa va reposar durant dos llargs anys. Potser és cert que Vincenzo va escollir el quadre per la seva fàcil maniobrabilitat en ser un retrat de mides reduïdes, però ens costa molt imaginar que, després de conviure amb el quadre tan màgic dins la mateixa habitació, pugui deixar indiferent ningú. Ni tan sols un lladre com Vincenzo Peruggia.

Des d’aquí no podem aprovar en absolut el seu comportament, però sí la gran enveja que sentim en imaginar-lo dormint a la seva pensió, amb la Mona Lisa com a acompanyant. I ens l’imaginem sopant en la seva petita taula, amb el quadre exposat només per a ell, observant durant llargues hores el seu posat misteriós. Poca gent al món ha conegut la Gioconda tant intensament com ell.

Val a dir que l’amor a la pàtria de Vincenzo Peruggia va anar acompanyat d’un afany lucratiu, ja que dos anys després va viatjar a Itàlia, el primer que va fer va ser oferir-la a una galeria d’art demanant un preu astronòmic. Poc després, era empresonat i condemnat a una pena molt lleugera de sis mesos de presó.

I durant un període de temps molt limitat, el lladre va aconseguir el seu objectiu romàntic. EL quadre s’exposà de nou a Florència i altres ciutats italianes, retornant així a la seva pàtria. Molts italians consideraven Peruggia com un heroi, i no pas com un truhà.

El llegat de Peruggia

És paradoxal que part de l’èxit contemporani de La Gioconda sigui degut a l’atenció mediàtica que va rebre arran del seu espectacular robatori i desaparició, i sense el cop de mà de Peruggia potser avui dia encara reposaria mig anònimament enmig de la resta d’obres “menors” del Louvre.

Per tant, és força probable que, sense aquest singular episodi no existiria ni l’òpera  Mona Lisa de Schilings -composada quatre anys després del robatori i dos de la reaparició), ni el retrat d’Andy Warhol, ni el Codi da Vinci de Dan Brown.

No està malament, per a un “lladregot macaroni” d’orígens humils!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *