Menu
Diari d'actriu: La dona al segle XIX

Diari d’actriu: La dona al segle XIX

Avui fa quasi un mes que vam començar a abordar seriosament el text d’El teló de pedra, una obra teatral centrada en el descobriment del fenomen de la pintura rupestre al segle XIX i el cisme social que això va comportar. Com a actriu, en un primer moment et sembla que el diàleg en vers, acompanyat per l’arcaïtzant tractament de ‘vós’, ja li donaran al personatge aquest aire antic que li cal per ser d’un altre segle.

Però no. Aprofundint poc a poc en el personatge, te n’adones que els seus motius i les seves accions també estan amarades d’una altra època. En primer lloc, cal contextualitzar el personatge i veure per què fa el que fa, i per què diu el que diu. Però això no és possible sense aprendre com pensava la gent d’una altra època.

IMG_0567
Lluna Pindado preparant-se el seu personatge© – Plataforma Blanc i Negre
I per tant, aviat comences a ser conscient que al text hi apareixen petites frases que avui ens semblen quotidianes però que, en aquella època on l’únic que s’espera de les dones és que ‘callin i aguantin’, podien comportar un gran risc.

El meu personatge, l’Eva, es troba en un entorn familiar patriarcal on tot el que ella pot fer, i el no pot fer, depèn exclusivament del seu pare. Tot i que ell no apareix mai en escena, la seva ombra és omnipresent, i el públic en tot moment veu la seva figura a través de l’Eva: les seves limitacions, què pot dir i què no, les seves aspiracions possibles i impossibles… i, en resum, tot allò què ha de fer una noia de l’alta societat per no sortir-se del món de les aparences.

Després, evidentment, l’Eva va desplegant diverses accions en escena que devien resultar sorprenents per als seus contemporanis. Entre elles, n’hi ha una que defineix especialment el personatge: tocar el violoncel. L’elecció d’aquest instrument avui dia ens podria semblar trivial, però hem de tenir en compte que el violoncel en aquells moments no es considerava apropiat per a les dones, atès la posició en què cal subjectar-lo per a tocar. Per tant, l’elecció musical de l’Eva ens hauria de provocar una profunda reflexió. Ha decidit saltar-se les normes socials deliberadament? O només per una passió cega cap a l’instrument?

IMG_0637BN
Eva comença tocant el violoncel segons els costums
de l’època, sempre amb els genolls ben junts
© – Plataforma Blanc i Negre

Durant el procés de muntatge, de seguida s’ha fet evident que per força ella havia d’adoptar una posició molt més adient per a una noia de l’època, amb totes dues cames juntes en un costat de la cadira. No serà fins més endavant, ben entrada la primera escena, quan l’Eva gosi col·locar-se l’instrument d’una manera més còmoda però alhora molt menys aristocràtica.

Com a actriu, sorprèn trobar-se tots aquests dubtes escènics a l’hora de transmetre una única acció aparentment tan innocent. És una sort que la nostra companyia tingui la sort de comptar amb un historiador entre bastidors, ja que ell ens ajuda a veure tot el món invisible que amaga cada època i que avui dia desconeixem completament.

Perquè aviat ens hem trobat amb una bona pila d’accions i actituds que cal evitar realitzar-les a la manera contemporània. Per exemple, hem pogut comprovar que el contacte físic entre dos personatges del segle XIX és enormement diferent del de la nostra època. I no em refereixo a res massa proper! El simple fet de donar-se la mà, o fins i tot corregir una mala posició sobre l’instrument, obliga a que cada mil·límetre de contacte pell a pell sigui enormement mesurat. A diferència del nostre segle, és el personatge que concedeix el contacte (que nosaltres avui dia consideraríem el receptor) qui realment inicia el moviment, i no a l’inrevés.

manica2
Els gestos, per petits que siguin, cal treballar-los amb gran cura© – Plataforma Blanc i Negre
En fi, que les faldilles i les cotilles de l’època també són mentals, ja que tot queda regit per unes normes que avui dia trenquem inconscientment, però que resten presents en cada moviment que vulguem fer en escena.I així seguim. Veient que moltes parts del text són extrapolables als moments actuals però que, en canvi, han de ser dites amb el pes específic d’aquell moment i aquelles circumstàncies. Procurant que els rols mestre/alumna quedin definits per l’època i no s’embrutin del colegueo tan habitual en els nostres dies. Fugint dels anacronismes d’acció, que em temo que són difícils de controlar des de dins però que per a l’espectador poden ser massa evidents.Per tant, aquest muntatge ens està obligant a entrar en una altra lògica de les relacions. Malgrat això, com a dona, de vegades et preguntes si tot això ho hem arribat a superar realment, o si només ho hem trencat per fer-ho veure i encara vivim una mica dins les mateixes opressions del segle XIX.

        Lluna Pindado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *