Menu
Diari d'actriu: Després de 'El Teló de Pedra'

Diari d’actriu: Després de ‘El Teló de Pedra’

Quan vam començar aquest projecte, les pintures rupestres eren unes completes desconegudes per a mi.

És clar que si algú m’hagués preguntat, li hauria dit tot allò que vaig aprendre a primària, l’únic moment acadèmic en que aquest tema ha estat dins del currículum educatiu. No sé si per desconeixença, o perquè a aquella tendra edat no podriem entendre el que realment suposen aquestes pintures. Però tot allò que ens van ensenyar no és ni una petita ombra del que amaga la pintura rupestre en realitat.

És molt difícil entendre la relació entre la pintura i la cova,
si no es veu té present la importància que es dóna al relleu de la pedra.
© – Museo de Altamira
A l’escola et parlen de pintures en una cova, però el que no t’expliquen és que la majoria estan en la part més interna d’aquesta cova, que hi ha una intenció i una relació directa amb la pedra, ja que en cap cas agafen la primera paret que troben perquè sí. Aquella gent mantenia una estreta i íntima relació amb la cova mateixa; s’hi endinsaven per trobar el lloc més adequat tot buscant siluetes, ombres i senyals amagats. Podriem dir que la seva cerca té més a veure amb un director de fotografia que amb un croma, si en féssim un símil cinematogràfic.

Segons els llibres de primària, la gent del paleolític pintava escenes de la seva vida quotidiana, per a deixar-ne constància. Aleshores t’imagines que utilitzen la paret com si fos una pissarra: troben una superfície vertical en condicions i s’expliquen coses, com a molt et pots suposar que hi deixen marcades llegendes. Aquesta és tota la màgia que com a alumne de primària creus que puguin tenir.
En canvi, el cert és que la pintura rupestre es tracta fonamentalment d’un acte màgic. El que pinten no són cossos de la vida real, no són històries que han passat fora de la cova. És precisament el que hi ha dins la cova, el que intenten plasmar aquestes pintures. Segurament en estat de trànsit, ja sigui induit per substàncies alteradores de la consciència o rituals rítmics com els que avui dia encara celebren moltes cultures, mantenien una relació amb la pedra buscant les imatges oclutes que oferia, i volien compartir-les gràcies a l’ajuda de les pintures. De sobte, un forat i una esquerda se’ls mostraven com un animal, i el visionari paleolític acabava de completar la forma amb uns lleugers traços de pintura per tal que aquesta figura es fes del tot evident per a tothom.
Tot el que ens explicaven a l’escola tenia a veure amb la vida paleolitica de cova enfora, quan el que és realment important és el que ells veien cova endins, darrera la mateixa paret de pedra.
Tot assajant El teló de pedra, he descobert que la gent del paleolític s’imaginava tot un món darrera els murs de roca, i amb aquets rituals es posaven en contacte amb aquest més enllà. Curiosament, de la mateixa manera en que Plató concep la seva alegoria de les idees i el món tangible en una caverna, també els prehistòrics centren la seva relació amb eidos dins les profunditats de la cova. A través de la paret de roca, que ells imaginen com una membrana que els uneix al més enllà, es comuniquen amb un món imaginari permetent-li que ens mostri les seves formes, els seus esperits, ajudant a aquest món a materialitzar-se a través d’uns quants traços sobre la paret que desvetllaven els seus secrets més íntims i els seus poders ocults.

Els arqueòlegs moderns dónen més importància al ritual de creació de les siluetes de mans,
que no a la seva marca permanent, que potser podria ser només un ‘residu’.
© – Plataforma Blanc i Negre
Però no només deixaven veure allò que se’ls mostrava del món de darrera la paret. També intentaven entrar en contacte amb aquest món introduint-s’hi ells mateixos, fonent-se amb la pedra. Com? Doncs sembla ser que les marques de mans que apareixen a la paret en realitat podria ser la seva manera d’integrar-se i fondre’s amb la pedra. Posant la mà a la paret i bufant pintura al damunt feien que la mà agafés el mateix color que la paret; d’aquesta manera la mà desapareixia, es fonia amb la pedra, s’integrava i arribava a poder tocar el món de l’altra banda. Podem imaginar que havia de ser un moment molt íntim i màgic.
En resum, totes les diferències entre el que creia saber i el que ara sé, es basen en la màgia i en un més enllà molt poderós imaginat per aquests antics habitants de les coves. Tot de sobte, la paret es converteix en un suport, en una porta cap a un altre món, i en la meva ment les pintures han deixat de ser una referència estàtica i gratuïta per passar a convertir-se en una imatge dinàmica, en simbiosi amb la paret i que pretén mostrar els reflexos d’un més enllà molt concret.

Marcelino Sanz de Sautuola, descobridor de les pintures d’Altamira
i primer defensor de la seva antiguitat.
© – Museo de Altamira
Per altra banda, fins fa ben poc jo desconeixia completament com va ocórrer el mateix descobriment d’aquestes pintures en ple segle XIX, precisament en les coves d’Altamira. En aquest cas particular sabem que el seu descobriment va ser molt controvertit: quan Marcelino Sanz de Sautuola les va descobrir i les va mostrar al sector acadèmic, aquest no estava preparat per assumir tot el que significaven, i per això van desacreditar-lo molt durament. No podien assumir que els prehistòrics fóssin persones tan elaborades, que poguessin pintar i viure i pensar com l’home modern. Això suposava una evidència més per la teoria de Darwin, en aquells moments encara era massa incòmoda per a parlar-ne obertament.
Certament, en Marcelino Sanz de Sautuola he descobert un personatge molt interessant, per tot allò que va descobrir i per l’energia que va emprar per a lluitar contra les adverses circumstàncies i contra les múltiples reticències que despertava arreu. La seva energia no va defallir ni un instant, en una lluita decidida en favor de la veritat. I així va fer fins al mateix moment de la seva mort, tot i que malauradament no va ser fins força anys després, que se’l va començar a escoltar. No va ser fins llavors que es va començar a reconèixer-li el mèrit d’haver sabut avançar-se als temps i desvetllar un tresor històric d’un valor incalculable, que va canviar la nostra concepció del món per sempre més.
Així doncs, al llarg d’aquest procés he descobert tot un món nou, a partir de les pintures rupestres; per a mi, ara tenen molt més interès que quan creia que només eren una colla de retrats de família prehistòrics.Perquè ara sé que aquestes pintures són molt més que això. Tenen vida. Tenen màgia.Lluna Pindado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *