Menu
Diari d'actor: El secret de 'Blanc i Negre'

Diari d’actor: El secret de ‘Blanc i Negre’

Els retrobaments amb antics companys sempre són bonics, sobretot si amb aquella persona t’hi portaves especialment bé. Fa prop d’un any em vaig trobar en Marcel Vilarós al teatre, veient un Macbeth a la Nau Ivanow, on tots dos coincidíem per anar a veure en Jordi Brunet, un actor excel·lent amb qui tots dos havíem treballat prèviament en algunes obres teatrals. Val a dir que la proposta escènica del Macbeth on ell hi participava ens va agradar força a tots dos.

La veritat és que retrobar-me amb en Marcel va ser una alegria, perquè feia molts anys que no ens vèiem, ben bé 8, i tots dos teníem bons records per compartir. Llavors va sorgir la inevitable pregunta que ens fem els teatreros que, com que no parem mai quiets, sempre és: “què estàs fent, ara?”.

La resposta d’en Marcel em va deixar glaçat. “Troglodites”, em va dir. “Una cosa sobre pintures rupestres del Paleolític”. I no vaig saber ben bé què respondre-li, la veritat. Era molt difícil poder imaginar-se què coi devia tenir en Marcel entre mans. Pintures rupestres? De debò?

610px-Lascaus,_Megaloceros
La veritat és que al principi no semblava gaire bona idea,
això de fer un spectacle sobre pinçures paleolítiques…
© – Lascaux.culture.fr

Els dies van passar sense que jo tornés a donar-hi massa voltes, i el Marcel em va trucar. Em va dir si tenia ganes d’ajudar-lo amb una altra cosa que estava preparant: una col·laboració fent un recital de cançons per a un musical sobre la guerra civil.

M’hi vaig engrescar de seguida, doncs les cançons que havia composat l’Aleix Vives feien molt bona pinta. Amb la Lluna Pindado i el Noli Ramos vam preparar els textos i les cançons i va sortir un espectacle amb molt de carinyo que va ser un èxit. Tots vam treballar molt còmodes i va ser una bonica experiència, ja que el nostre públic principal d’aquell espectacle sobre la guerra civil espanyola eren tots ells supervivents de la conegudíssima ‘Lleva de biberó’.

Funció_agrupació supervivents
Presentació del Musical La guerra dina la guerra.
© – Plataforma Blanc i Negre

El repte, doncs, de realitzar una peça teatral de caire històric davant dels mateixos protagonistes que l’havien viscuda, sens dubte era un repte realment interessant. Tot i que comportava una gran responsabilitat, de seguida vaig comprovar que la documentació sobre la que havia treballat Blanc i Negre era realment sòlida, i que a més havia comptat amb assessorament per part de diversos historiadors de gran prestigi. Sens dubte, l’experiència va valer la pena, i em va donar la possibilitat de descobrir la peculiar manera de treballar de la companyia.

Després d’això, en Marcel ens va reunir a la Lluna i a mi i ens va dir que necessitava un actor i una actriu per a l’espectacle que estava acabant d’escriure: El teló de pedra. Sí,sí, els “troglodites”!

Val a dir que un cop ens va explicar en què consistia l’espectacle, de seguida vam descobrir que a l’obra no hi havia troglodites per enlloc! Buffff, quin descans…

cobratakataka
Potser a El teló de pedra no hi surten troglodites…
però parlem molt dels secrets, somnis i malsons que ens van deixar.
© – Plataforma Blanc i Negre

El teló de pedra és una aposta d’un jove dramaturg barceloní que demostra que en sap, d’escriure. Una obra totalment en vers, en català evidentment, i amb dos personatges: el professor i l’alumna. Vaig quedar molt copsat pel text del Marcel, impressionat de veritat.

“Bravo Marcel” vaig pensar. Resulta que aquell amic i company ara escriu teatre, novel·les, dirigeix… “caram amb el Marcel, que callat s’ho tenia”. Només vaig poder dir que sí. M’agrada el text, m’agrada l’equip artístic, m‘agrada la filosofia de la companyia i també el repte que em suposa com a actor treballar en vers.

logo guay_ok
La companyia que havia fundar en Marcel Vilarós no era només
una comopanyia teatral, sinó tota una plataforma cultural.
© – Plataforma Blanc i Negre

Jo vaig dir que sí. La Lluna va dir que sí. I darrere nostre molta més gent ha dit que sí: productores, sponsors, catedràtics d’història, museus, fundacions internacionals, tècnics i un llarg etcètera de persones que s’han incorporat a la companyia/plataforma Blanc i Negre.

Això està agafant vida de veritat, no és una broma. Blanc i Negre ha vingut per quedar-se, i encara ens queda molt per a dir.

Toni Figuera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *