Menu
5 genis desconeguts que van canviar el nostre món

5 genis desconeguts que van canviar el nostre món

De vegades, la vida és molt injusta. El potencial d’una persona massa sovint queda eclipsat per les circumstàncies, i fins i tot en el cas de poder emergir satisfactòriament, això no és  garantia que aquest mèrit sigui reconegut, i encara menys probable és que aquest reconeixement perduri com caldria.

De fet, quasi sempre passa precisament el contrari. La història és plena de genis de gran mèrit que la corrent de la història acaba enterrant injustament.

Avui, hem volgut reunir en aquesta entrada cinc casos paradigmàtics de genis que no són tan coneguts com es mereixen. N’hi ha hagut molts que hem hagut de deixar per a una altra ocasió, i sens dubte alguns dels nostres lectors coneixerà tots els casos aquí exposats i al·legarà que no són genis desconeguts del tot, però en tot cas us animem a incorporar els vostres comentaris i suggeriments com heu fet darrerament en les nostres xarxes socials. Segur que el debat resultarà interessant.

Alan Turing (1912-1954)

Ens trobem davant d’un autèntic geni polivalent. Turing era informàtic, matemàtic, criptògraf, esportista… és a dir, que reuneix en ell sol prou disciplines com per entrar amb ple dret en aquesta llista. A ell li devem la formalització de conceptes clau en la informàtica com algoritme i computació.

Era realment un mestre de la codificació i la descodificació, disciplina en què va participar durant la segona mundial ajudant el govern britànic a implementar tècniques que permetien desxifrar missatges en codi del bàndol alemany.

La seva aportació cabdal, però és la seva hipòtesi presentada de la avui coneguda com a Màquina de Turing, concebuda l’any 1936 com a una una possible màquina automàtica que sapigués donar una resposta determinada davant l’entrada de diferents símbols. Per tant, ens trobem amb un concepte rudimentari de computació, ja que es processa un símbol d’entrada  i se n’obté un símbol de sortida.

Una altra aportació clau aportada per ell l’any 1950, era la qüestió de si les màquines poden “pensar”, un concepte que Turing trobava molt difícil de definir i va articular diversos reptes per a provar de concretar un model d’intel·ligència artificial competent i autònom (un concepte que ha anat evolucionant al llarg dels anys adoptant el nom de Test de Turing).

Malauradament, l’homosexualitat encara era una pràctica delictiva al Regne Unit, i l’any 1952 Turing va ser forçat a adoptar la castració química com a alternativa a la presó. Les causes de la seva mort per enverinament amb cianur dos anys després encara no s’han aclarit del tot.

Nikola Tesla (1856-1943)

Nikola Tesla és problablement el geni menys desconegut dels d’aquest article, però la vida (i Thomas Edison) el va tractar amb tanta injustícia que hem volgut tractar-lo amb la dignitat que es mereix.

Amb una ment realment privilegiada, Tesla va viure una vida absolutament dedicada a la ciència, sense permetre’s quasi cap distracció ni afecció que pogués desviar-lo de les seves investigacions.

La seva proposta de camp magnètic rotatiu fou fonamental per al desenvolupament del corrent altern, una proposta que aviat va cristal·litzar en la coneguda “guerra dels corrents”, en què es disputava l’ús d’aquest tipus de corrent amb Edison, qui proposava el corrent continu.

Per imposar el seu model, Edison va construir públicament una cadira elèctrica de corrent altern, el del seu competidor, i el va fer servir amb diversos animals (des de gats fins a un elefant) per “advertir” dels perills que suposadament comportava. La resposta de Turing va ser la de presentar-se a si mateix de subjecte experimental, i mostrar com el corrent altern podia travessar el seu propi cos de manera inòcua.

També va fer interessantíssimes aportacions sobre com crear energia elèctrica a partir de salts d’aigua, i va ser un veritable pioner del treball els rajos X i les ones de ràdio, fenòmens naturals que encara estàven pràcticament verges en aquell moment.

La seva personalitat era sens dubte excèntrica, posseint una memòria eidètica que li permetia memoritzar llibres sencers, i afirmava no dormir mai més de dues hores al dia (tot i que sembla que al llarg del dia passava per algunes fases de “trànsit” en què es recuperava parcialment).

Russel Wallace (1823-1913)

Russel Wallace va descobrir el fenòmen evolutiu de la selecció natural. El mateix que proposava Darwin, precisament, i cal precisar que tots dos ho va descobrir de manera totalment independent.

L’any 1855 va publicar dos articles sobre la formació de noves espècies, explicitant clarament que tota nova espècie en derivava d’una altra, en progressió i divergència d’ella. Tres anys després va escriure a Charles Darwin exposant-li els seus pensaments i, en rebre-ho, el famós naturalista es va quedar astorat en veure com Walace exposava aspectes clau de la teoria de l’evolució en què ell estava treballant.

Les seves hipòtesis van aparèixer publicades en una sèrie d’articles firmats conjuntament l’any 1858, tot i que hi havia algunes diferències entre ells (per exemple, Darwin se centrava més en la competència entre individus mentre que Wallace creia que el medi era més determinant en la transformació).

Finalment, però, després de la publicació de L’Origen de les espècies l’any 1859, la teoria evolutiva va quedar lligada per sempre a Darwin, i Wallace ha quedat rellegat a les pàgines menors de les anècdotes històriques.

Aquí, però, volem reivindicar el seu paper com a descobridor de la teoria evolutiva, ja que com hem comentat unes línes enrere, ho va fer de manera totalment independent i per mèrit propi, de manera que hauríem de dedicar-li, com a mínim, els mateixos honors que a Darwin.

Richard Buckminster Fuller (1895-1983)

Buckminster Fuller fou sense cap dubte tota una personalitat. Com a arquitecte, té una carrera realment atípica, ja que va ser explusat en dues ocasions de la universitat de Harvard i mai no va completar els seus estudis.

Després de travessar un període realment difícil de la seva vida, va prendre la resolució de dedicar la resta dels seus díes a la cerca desinteressada de patrons que poguessin maximitzar la utilitat social dels recursos energètics de la terra, i a evolucionar la capacitat de producció industrial per a una bona fi.

La seva primera proposta formal va ser la casa Dymaxion House, fabricada l’any 1933 de manera fabril, i que es podia instal·lar ja muntada al lloc desitjat. Per acompanyar aquesta proposta domèstica, va planificar també un Dimaxion Car, un cotxe de tres rodes totalment omnidireccional que podia moure’s en qualsevol direcció. Malauradament, el seu projecte de vehicle mai no va ser produït.

La invenció cabdal de Fuller és, sens dubte, la seva cúpula geodèsica, un projecte d’edificació de naturalesa geomètric que incrementa exponencialment la seva resistència segons creix en dimensions, la qual cosa implicaria que és la unica construcció humana coneguda que no té limitacions a la seves dimensions.

També son molt interessants les seves aportacions amb criteris matemàtics i de disseny per a solucionar els eterns problemes humans d’allotjament i alimentació. No tenim cap dubte que en el futur les seves tesis al respecte seran revisades i millorades per a ajudar a trobar l’equilibri entre superpoblació humana i disponibilitat de recursos naturals.

Pierre de Fermat (1601-1665) i Andrew Wiles (1953-)

Pierre de Fermat és un dels matemàtics cabdals de la història, atès que va descobrir el càlcul diferencial abans que el propi Newton o Leibniz, i és cofundador de la teoria de probabilitats amb Blaise Pascal.

Entre les aportacions que coneixem de fermat, hi ha fòrmules d’espirals parabòliques, mètodes de calcular nombres amics, així com propostes relacionades amb la identificació de nombres primers, la suma de quadrats i la divisibilitat de nombres.

L’aspecte més curiós de la trajectòria de Fermat, però, s’ha dut a terme tres-cents anys després de la seva mort. Al marge d’un llibre de Diofant, va anotar la següent nota al marge: “Acabo de descobrir una demostració excel·lent sobre la impossibilitat de convertir un cub en la suma de dos cubs, una potència quarta en la suma de dos potències quartes, o en general qualsevol potència major al quadrat. Però aquest marge és massa petit per a encabir-hi la demostració”.

I tres-cents anys van passar sense que cap matemàtic pogués aportar la solució. Diuen que la frustració entre els seus col·legues va ser tal que Euler va demanar que registressin la casa de Fermat de dalt a baix, i al llarg de la història hi ha hagut nombrosos cientéifics que afirmaven que la nota de Fermat era una mentida o bé una broma.

Però l’any 1993, Andrew Wiles va sorprendre al món amb una demostració per al Teorema de Fermat, que lamentablement era incompleta i no es va convertir en definitiva fins després que ell mateix la sometés a una llarga correcció de dos anys.

Finalment, després de 330 anys, apareixia una demostració per a la proposta de Fermat, tot i que és pràcticament impossible que el desenvolupament de Wiles, amb un complex estil basat en la matemàtica més  moderna, sigui el mateix que el que suposadament va presentar Fermat.